2032 La nova normalitat: Homo Tardus

Si es normal no es nuevo, si es nuevo no es normal.
-- (Ibrahim S. Lerak, Cuaderno de notas)

Una novedad se aclimata pronto en nuestras costumbres  cuando nos libera de un deber.
-- (G.M. Valtour)

Ningún pueblo puede retardar el instante en que está decretada su ruina.
-- (Corán XV:5)

Tot va començar amb el que es va denominar la pandèmia de la Covid. Va ser l’inici de l’anomenada “nova normalitat”. Una expressió que va sorprendre a molts però que no era nova i sí era ja d’us normal feia molt temps.  A Espanya es va fer servir,  i de fet inventar, al 1977 parlant de la nova situació democràtica: (“Ha habido momentos difíciles pero lo importante es la nueva normalidad democrática a la que hay que irse acostumbrando” -  Federico Mayor Zaragoza, El País 1977). Més tard altres països van utilitzar la mateixa expressió que els americans van copiar en el 2008 amb la crisi financera per descriure les noves condicions socials i laborals. Des de llavors molts altres països, i sempre s’utilitzà per donar a entendre que el que abans era anòmal va passar a ser comú.

No va ser una casualitat que es tornés a fer servir aquesta expressió donat el seu caràcter esperançador. La paraula té molta força, tanta que és capaç de canviar la percepció de la realitat. Ja no es parlava d'un vell, era una persona activa en la 3ª edat; no patíem una crisi ni ens aturàvem, es vivia una desacceleració o bé passàvem per una etapa de creixement econòmic negatiu; clar que tampoc teníem imputats judicials, només eren persones investigades; ni  tampoc s’acomiadava a la gent, es feien  reestructuracions (oficialment ajustaments estructurals)  per ser molt més competitius; Recordo que ni la princesa se separà: només estava en un moment de "cese temporal de la convivència". Què dir de la inflació? Que no existeix, és, encara avui, únicament un reordenament dels preus dins de l'entorn polític i socio-econòmic del món. De la mateixa manera la nova normalitat era un eufemisme per calmar a la gent. Dir que ja res serà normal aboca a la rebel·lió perquè tots volem el que teníem, la part coneguda i segura de la vida, per bona o dolenta que fora. Nova normalitat era un dir que encara serà com abans, però amb certes diferències (i la gent les estimava petites).

Deixar la norma antiga per entrar en una nova, provocà una gran inquietud donat que ningú sabia si lo nou seria millor o pitjor. Uns parlaven de revolució, uns d’ocasió per canviar el mon, altres temien per les feines i la pobresa. Canviaria la manera de viure? Era la pregunta del moment.  Ningú sabia com es construeix, com es defineix una nova normalitat. Qui sí estava disposat a dir la seva eren els populismes demagògics y els autoritarismes. La crida al sacrifici en benefici de la seguretat  dins d’una societat amb por era un esquer  per als milions d’aturats  i previsibles acomiadats (tots temporals però sense horitzó d’una data de reincorporació) que sentien desesperança. Crear nous acords per possibilitar un nou futur per molts era construir de nou una base. Tots creien que després de la crisi econòmica i social si no hi havia un acord per anar tots a una... el món conegut estava abocat al desastre. Pocs van aturar-se a pensar que una nova normalitat real no es construeix en un dia, ni a distància i més si es vol garantir el progrés, el benestar, la convivència, la tolerància i el respecte per els drets de tots. La gent no volia una nova normalitat, volia la d’abans, la que no funcionava, però era coneguda. Era tan fàcil parlar de seguretat, estabilitat i treball que les propostes del govern de garantir una renda bàsica per a tots era com el manà del cel. Pocs es preguntaren a costa de què es podia pagar un endeutament tan important. Es van fer petits sacrificis com reduir la pensió als jubilats. Tothom va cridar i protestar.. amb la boca petita. Jubilats eren 9,8 M habitants, majors de 65 anys només el 19,4% del total de la població (47,5 M habitants)  en front del 66% comprès entre 16 i 64 anys, els receptors de rendes bàsiques si no treballaven. Tots comptaven amb l’economia submergida i la picaresca. Sí, va ser molt dur però es van donar diners a noves i antigues empreses per refer-se i això tenia un pes social molt important. L’horitzó de tornar encara que fos en 5-6 anys a la situació d’abans era molt potent i es ventava molt per els partits populistes. Qui no ho volia era un antipatriota. Els diaris van ajudar molt a fer acceptar la situació de més control i menys llibertat. La salut, la pau social eren objectius clau i la por esdevinguda per els rebrots que es van produir (i varen ser ben orquestrats per obligar a mesures de seguiment telemàtic personal) era el fil del que penjava l’espasa de Damocles.

La història esdevingué important: van sortir totes les pandèmies anteriors i es varen analitzar al detall. Des de les romanes fins a les mes modernes del 1918, 1957, 2001, 2009. Qui no recordava que Newton va poder fer la seva teories de gravitació i òptica al 1666 a casa de sa mara tancat en quarantena? Cada 10 o 15 anys també hi ha crisis econòmiques causades per l’acció social amb intervencions massives dels governs. La pandèmia de la Covid no era una excepció o si, doncs en aquest cas tots el governs del mon van abocar diners pràcticament sense fre. Els països es van endeutar, alguns més del que podien pagar i van voler que fossin els altres qui paguessin el deute emparant-se en que era una pandèmia mundial. Entre ells Espanya. No es va aconseguir i el préstec de diners va suposar endurir més les condicions de vida. Rebaixa de pensions, més control de despeses, menys inversió publica excepte en el tema sanitari (la nova orientació al mon: si no pots viure de que serveixen els diners?) La mal anomenada distància social es va mantenir i, desprès dels rebrots de la Covid, va passar a ser una característica incorporada al protocol social. Cert que va costar 2000 joves morts després de una macro festa en un parell de ciutats, però va ser el revulsiu per recordar que no hi ha enemic petit i que no veure’l no es sinònim de que no existeixi.

Molts creien que tot serviria per unir la gent. Va servir. Va unir més als grups que pensaven igual, però no transversalment a la població. Al contrari, cada vegada més es veien les diferències d’interessos entre qui tenia (diners, empenta, responsabilitat ...) i qui no tenia res. La unió inicial en favor del sanitaris i gent que es va sacrificar es va trencar ràpidament acabada la urgència. Els polítics van fer servir l’ocasió en benefici propi, els defensors d’invertir en ciència també i els escèptics van parlar de teories conspiratòries... que els partits polítics van fer servir; uns per criminalitzar als immigrants, altres per incrementar el control i el autoritarisme i uns tercers per criticar-ho tot i cridar a la revolta social.

La societat canvià molt, però no de cop. 2020 va ser l'any de patir, de la inversió de l’estat per mirar de restablir las cadenes de subministrament, d’incitar al consum amb la intenció declarada de tornar el més ràpidament a la situació anterior de la pandèmia. La economia es deia es refarà lentament però el consum de producte local anava a donar l’impuls necessari per un ràpid creixement i escurçar el pagament del deute. Si els preus pujaven... sempre millor un 5% de inflació que de atur.

2021 va ser l’any de adaptar-se a una manca de llibertat causada per la dicotomia seguretat o llibertat. La gran majoria escullí una llibertat "provisionalment" minvada en front de una manca de seguretat. Com que es preveien (i van haver) molt rebrots  --no som una societat educada, responsable i considerada-- i els partits populistes (de dretes i esquerres i nacionalistes i oportunistes) van fer molt soroll, no va ser difícil. S'acceptà que la "nova normalitat" hagués de pagar encara per la pandèmia que va assolir a tot el món (oblidant que altres països havien actuat diferentment i no únicament varen sortir abans i millor, sinó que amb un menor  endeutament). Però en el darrera fons els canvis no eren només polítics i socials. Eren d’orientació econòmica també i no poc importants per molt subtils que fossin.

El món d’abans de la pandèmia (que es volia salvar amb l’aportació de diners per tot, inclosa una renda bàsica perquè ningú no tingués problemes –i no votés a un altre partit-) perdia poder i domini. El mon digital lliurava una batalla muda i la va guanyar. Els grans conglomerats digitals asiàtics, americans i de l’Índia pujaven: el mon no europeu de les aplicacions multiplicà per dos el seu volum en dos anys.  El confinament va multiplicar per 10 l’ús de tecnologia digital mentre que cotxes, avions, cinema, teatre, concerts perdien partidaris ràpidament. La generació Z (entre 16 i 23 anys) i els milenials (24 a 37 anys) vivien ja en un entorn digital. No tenien cap necessitat de antigues estructures. Les estadístiques mostraven sense cap dubte que Netflix, Nintendo i similars eren plataformes més usades que la TV. Tot el que es va oferir durant la campanya mundial del “queda’t a casa” era digital i va acaba de donar l’empenta necessària per desenganxar-se del mon de la oficina presencial  i d’altres seleccions pels temps d’oci. Inclús la generació X (38 -54 anys) va incrementar un 35% l’ús dels portals informàtics. El valor en borsa dels medis digitals es va reduir un 80% en 5 anys. El model va canviar i el valor era, de sobte, en mans dels americans i dels asiàtics. Noms com Coca Cola, Pepsi, McDonalds, Reebok, Mercedes, Marriot, Hilton, Sony, Levis, Dior... van patir i perdre la seva importància social. El consum es va traslladar al mon digital:Amazon,Apple, Samsung, Netflix, Nintendo, Google...La modernitat era digital o en el pitjor dels casos hibrida. El món ja patia un canvi abans de la pandèmia. La Covid el va accelerar.

En el 2022,  a mesura que es van poder  generar llocs de treball la política va  "donar peixet" als ciutadans parlant del gran canvi de la societat que beneficiava tant al ciutadà que finalment té temps per la família (atur molt elevat i si tenia treball era és des de casa en un gran % dins dels canvis en les empreses que ja varen veure com rebaixar cost), pot passejar per la ciutat (es van eliminar molts carrils per cotxes i el transport urbà continuà igual que sempre),  i els temes del "panem et circenses" van adquirir més importància. Amb tots més aïllats de manera genèrica les xarxes socials  guanyaren encara mes importància, i es van multiplicar les específiques; no va costar gaire dividir a la societat. Tampoc va ser difícil moure els interessos de la societat envers el (entre tant oblidat) canvi climàtic, l’impacte de la fam al mon, òbviament la salut i el “nou oci”. Com que la gent passava més hores que abans al domicili van repuntar els delictes de violència de gènere, el delictes via internet i les separacions. La utilització dels meta-data va aconseguir que la gent tingués més ofertes personalitzades fins al punt que pensar, valorar, planejar, escollir es va delegar al àngel, una figura informàtica que vetllava per tots suggerint i actuant en “el nostre benefici personal”. Com que tots som diferents però no tant, la creació de noves tribus identitàries va ser “espontània” . Fer soroll mediàtic es va convertir en un esport que es feia sense tenir que anar en lloc. Es podia fer sol i en grup i calmava l’ego... encara de que no servis de res.

La tècnica es va convertir en la reina del consum, tot el que era relacionat amb energia solar, millora del medi ambient era popular i prenia el 80% del temps de crítica i comunicació. El govern impulsà tot el que es relacionava amb aquests temes. Motiu de preocupació planetària. La gent ... bé, la gent tenia que ser conscient de que millorar el mon té un cost i que si s’ha de patir en benefici del planeta... doncs cal patir i estar content d’ajudar a les generacions futures. Clar que els valors socials i humans ja no eren els mateixos, es parlava mol del mon i poc de la societat; molt del que es el destí de la humanitat, però vigilant el que fa el veí i denunciar la desviació de la norma.

Els tatuatges van passar a ser hologràfics i a la vegada alguns eren transmissors i receptors. Una eina més del àngel que en cuida en tot moment.

El 2023 va ser l'any del gran triomf de la nova normalitat. La gent ja estava acostumada a una vida diferent i tenint feina, temps i distracció acceptà una llibertat controlada (85% a favor) amb obertura gradual en la qual la tècnica jugava un paper molt important. El 34% del treball el feien robots, la jornada laboral es va reduir i es va permetre complementar l’atur amb feines “esporàdiques”. El resultat combinat va ser que a casa van entrar els espais de realitat virtual de gran dimensió (des de pantalles de 200 polsades fins a habitacions senceres on es podia veure les piràmides des de dintre amb tots els detalls) i que l’àngel feia d’àngel de companyia en tot els aspectes. Ho gestionava tot només donant l’ordre i moltes vegades sense tenir que fer-ho. Els sensorsdonaven tanta informació que per la IA no era cap problema avançar-se al pensament humà. Al costat de tot això què importava una mica més de control de moviment i d’expressió en tot moment? La qualitat de vida es convertí en qualitat d’oci i la divisió social no era deguda a qui viatjava més o tenia un avió, sino qui tenia la tècnica més avançada.

Els anys següents van continuar amb aquesta tendència. Va canviar el món per mantenir en el possible la situació d’abans de la pandèmia. Els governs van ser cada vegada mes nacionalistes i en certa manera mes autàrquics, al menys en temes sensibles com poden ser sanitat, control ecològic i energia verda. Per contra, la cooperació internacional per tenir ciutats intel·ligents, entorns autoregulables, tècniques de seguiment, controls de moviment de persones (amb l’excusa del terrorisme), informació global unificada van augmentar molt. La creació de nous espais de seguretat va implicar una separació de fronteres i encara que es parlava de retornar al concepte de Unió Europea com abans, aquesta era mes de mercats que de persones. Amb el temps ara 12 anys mes tard veiem que la societat pre-Covid era caduca i que no tenia futur. Ara tenim menys llibertat, si, però gaudim de la vida.

Som millors? Depèn del que entenem per millors. Som més resilients i tenim més força mental. La gent és mes a casa i gaudeix de la família i del treball a distancia una bona part dels dies. Com a societat ... tot va millor degut a la crisi o potser no. I encara ha de millorar. Quant temps trigarà encara? No ho sabem, potser anys o dècades o ...

Ens va fer millors la esclavitud? Òbviament no. La creació de la URSS no va funcionar, però vàrem sortir de la gran depressió i de dues guerres mundials. El progres de la humanitat  pren el seu temps, a vegades tant que no som capaços de veure’l  en un parell de generacions o més. No podem dir en aquest moments si hem escollit el bon camí o el de la destrucció de l’Homo Sapiens en benefici del Homo Tardus.

.....

.....

Al 2032 ens explicaran tot això si no som capaços de veure que la nova normalitat és només un eufemisme de total pèrdua de benestar, llibertat i cooperació; que cal una acció conjunta integradora però que encara ens manca un ideari clar i un líder. Sense ideari previ no hi ha alternativa. El líder pot venir més tard; sense acció conjunta a més a més de la individual i un ideari definit, 2032 serà l’època del Homo Tardus de camí a esdevenir Homo Servus.

Guía del buen manipulador

Los hombres, en general, son marionetas maltratadas por un titiritero. 
(Giovani Papini)

La pregunta es, ¿quién está promoviendo la ignorancia? Bueno, esas organizaciones
que tratan de mantener las cosas en secreto, y esas organizaciones que distorsionan información verdadera para hacerla falsa o desvirtuada. En esta última categoría, está la mala prensa.”
(Julian Assange)

Bombardear al pueblo con información inútil le ahoga, pero le hace sentir inteligente; cree que piensa y que avanza, aunque en realidad no se mueve del sitio.
(Ibrahim S. Lerak, Cuaderno de notas)

La reunión del círculo tras las vacaciones fue, como todos los años, momento de reencuentro entre amigos y conocidos. Casi todos contentos por el tiempo de distracción pasado. Precisamente porque las vacaciones son una especie de premio de consolación al trabajador el tema de la reunión era Pan y Circo. El ponente utilizó la ocasión para hablar de la manipulación mediática de la que precisamente “pan y circo” es la primera y quizás la más antigua.

--Hay una manipulación inmediata que es la educación, la introducción al recién nacido al mundo social. Se escenifica con la ceremonia del bautismo, sea en la forma que sea y sigue con los años: pero esta manipulación no cuenta ya que es fundamental para la creación y mantenimiento de la sociedad. Sin embargo hay otras manipulaciones que si bien es cierto que facilitan el status quo de la sociedad, para lo que sirven en realidad es para la comodidad de quien manda y detenta el poder más que al individuo social.

La más antigua es la que los romanos llamaron panem et circenses el actual pan y circo que es la práctica del gobierno de turno para mantener a la población tranquila, ocultar hechos importantes y distraer la atención de las masas. Distraer la atención de lo que es importante, de las decisiones de quienes detentan el poder, empleando para ello un bombardeo constante de información irrelevante y mantener un mínimo de alimento y mucha distracción ha resultado ser lo más positivo para que la gente no se interese por los temas importantes. La relevancia del fútbol en nuestra sociedad o la importancia de los llamados canales basura en la TV son una buena muestra de la eficacia de este método.

Pero no es el único. Crear problemas y después ofrecer soluciones es otro de los métodos efectivos para manipular. Es especialmente eficaz en gobiernos dictatoriales, pero también en las llamadas democracias. Es una especie de cadena de crear un problema que inquiete a la población para que ésta reaccione pidiendo medidas… que aparecen luego como solución; medidas que casualmente son las que los dirigentes querían imponer y no se atrevían por temor a la reacción social. Lo que podía estar mal visto ahora lo pide la sociedad. Suele usarse la violencia urbana o la injerencia política aunque no son los únicos métodos. En cierto modo es una estrategia del caos constructivo, ya que se genera artificialmente miedo y violencia tras lo cual la solución impuesta se acepta sin oposición ya que parece una vuelta a la normalidad que aplaude todo el mundo. ¡Viva la firmeza del gobierno!

Hay medidas que no se pueden aplicar porque generan rechazo social. En este caso la manera de manipular es sencilla: se introducen poco a poco. El famoso piano piano si va lontano. La gradualidad. La aplicación lenta y constante de lo que se anuncia primero en su totalidad y luego se reduce a una pequeña parte. Y con el tiempo se tendrá la totalidad, aceptada con resignación mayor o menor, pero aceptada sin gran resistencia. Esta técnica de manipulación va ligada con otra que es la de diferir en el tiempo la aplicación de una medida impopular. Se presenta una decisión como dolorosa y necesaria pero se suaviza al aplicarlo más adelante. La sociedad ha aceptado algo previamente, a lo que se ha opuesto menos radicalmente de lo que hubiera pasado de haberse aplicado la medida inmediatamente.

No hay que olvidar la banalización de las medidas tomadas. Hay que explicarlas muy superficialmente y muy básicamente. Como si se explicara a párvulos. Con ello se consigue que lo entiendan todos y se evita que se discutan las posibles implicaciones. ¿Cómo discutir algo tan evidente? No es desmitificar, es quitar valor… y lo que no tiene valor no se discute.

Precisamente es lo que hay que conseguir, mantener al pueblo en la ignorancia y la mediocridad con una baja cultura y conocimiento. Cambiar los planes de estudio rebajando contenidos y exigencia consigue que el pueblo tenga más títulos y sea crea más culto, aunque la realidad sea otra. Tiene consecuencias en empleo y paro, pero eso es justificable ante las masas por la situación cíclica de crisis que siempre afecta al país. Se requieren luego más estudios de postgrado, caros, que reducen quien llega a la élite.

Precisamente por este efecto de baja cultura hay que estimular al pueblo a ser complaciente con la mediocridad. Hay que usar la distracción, el panem et circenses de antes para promover que esté de moda ser estúpido, irreflexivo, incluso antisocial, vulgar e inculto. Todo menos fomentar la curiosidad. Empoderar a las masas que son ignorantes y solo siguen a un líder. Para ello la fórmula es sencilla: se fomenta la reacción emocional y no la reflexión. La eterna lucha entre la emoción y la reflexión. Si se estimula, si se premia la reacción visceral, emocional (que se dirige a través del bombardeo de información en medios de comunicación fundamentalmente), se interrumpe el análisis racional con lo que se elimina el sentido crítico y la capacidad de análisis. Caldo de cultivo para implantar ideas, deseos, miedos y comportamientos.

Y si alguien se sale del camino marcado basta con reforzar el sentimiento de auto-culpabilidad. Hacer creer al individuo que es el único culpable de no progresar, de su propia desgracia por no esforzarse, ser menos que los que triunfan desarrolla una depresión crónica que hace más difícil una rebelión y más fácil que se siga a un líder manipulable.

Gracias a la técnica informática hoy en día hay dos métodos más de manipulación que en épocas anteriores parecían una utopía. El Gran Hermano de Orwell existe. Hoy en día se puede conocer a los individuos mejor de lo que ellos mismos creen conocerse. Los big data (gran volumen de datos reunidos y  analizables informáticamente) proporcionan una muy importante cantidad de datos individuales y por grupos que permiten un mayor control de las masas y de las personas. El modo de modificar opiniones o crearlas aparte de bombardear información es crear información falsa. Las fake news  son un producto periodístico difundido por los medios de comunicación, especialmente redes sociales, cuyo objetivo es la desinformación deliberada o el engaño. Todo ello con la intención de crear desconocimiento, duda, manipular decisiones personales a base de desprestigiar (o enaltecer) instituciones o personas para ganar un rédito económico o político. Presentar hechos falsos como reales manipula directamente la opinión pública ya que influye directamente en la opinión de las masas. Lo nuevo no es la idea sino la repercusión que alcanzan gracias a la difusión que permiten las redes sociales.

Hubo muchos ejemplos de manipulación, no solo de gobiernos o instituciones, sino en las relaciones personales ya que en sí las técnicas son aplicables a las masas y a los individuos. Todos salieron contentos, solo el secretario se preguntó si la ponencia no era en si misma una manipulación por la forma en la que se presentó. 

Society without lies: Ideal or damnation?

No hay nada en el mundo más difícil de mantener que la franqueza y nada más cómodo que la adulación.
Dostoyevsky (escritor ruso)

Decir la verdad es imposible; o es nefanda o es inefable.
María Zambrano (escritora española)

Las mentiras con dolo son la únicas mentiras, las demás son simplemente buena educación.
Ibrahim S.Lerak, Cuaderno de Notas

One of the good moments of every month is the meeting of the circle, now (all must be said) much comfortable than before but less delicious in gastronomy. Unfortunately not all is possible! 

The actual political confrontation in which all leaders say that in the other party all they tell are lies brought us to select this item as subject of the month. Can indeed exist a society without lies? Is it an ideal or on the contrary something to be avoided? We all waited to hear the provoking opening by our speaker that started ... provoking! 

-- Dear fellows, when I see you here disposed to discuss about the social lies or even if a society could exist without lies, I ask myself if you don't have anything better to do. Probably not. Probably you are not well at home and need to go out due to either the family situation, or loneliness or just come here to show how smart you are. Better would be if stayed at home or put your energy in working for the community. 

(He made a long silence filled by some comments of the people and followed)

-- Did you like it? I don't think so. We are not used to hear so direct and clear opinions from strangers and even from friends. It hurts and offends. But why?

Is easy, we don't want to be unpolite and prefer to mask our real feelings and thoughts. It makes us if not loved at least accepted by the other. We all have to admit that we prefer to be liked than disliked. Being accepted is our utmost desire as alone we know we are not able to do anything at all. To survive we need the others. Many among you are businessmen (and by this I include women also) and have dealt with oriental partners. You know the frustration when after a long time of exposing your arguments and with a constant nodding of the partner you believe all is gained and when you arrive to the final point and just for politeness ask if all is OK they tell you NO. Their culture doesn't allow them they disagree. The nodding was just a mere I follow your reasoning, and not an I agree with you. But even knowing this, that we don't want to be unpolite or as said before we need to be accepted we ask the others to tell the truth in all moments. 

This is not a psychological master class so I won't enter into details but we ask people to tell us the truth even in the moments we know they won't just to be sure, to dominate the situation and not feel walking on thin ice or swamp terrain as you prefer. From one side we don't tell the truth if it affects people's concept of us and from the other we ask them to act as we don't. So, what do we want, what do we do? 

In society is well seen that some minor lies are said to avoid stupid quarreling or even because we don't even care about the other. Is there anything more stupid that the answer to the formal "How do you do?" is exactly the same? Try to explain you don't do well ... and see the face of the other. So we all agree small stupid lies are accepted. Question is where is the limit of the small lie and when is not accepted to say even half of the truth. 

We often hope for a society without mental boundaries, a society that is franc, open and where truth is always present and a must; even in the small stupid cases. Truth without exception. The Arab proverb: If what you are going to say is not better than silence, don't say it, taken to the extreme. There are two other forms of the same idea: Better be kings of our silence than slaves of our words and If you don't have anything positive to say about someone, then keep silent. In fact it is the known triple filter attributed to Socrates that summarizes all this: Is true what you tell? Is it positive? Is it useful? If we would apply this filters, most of the time we would be silent, as we speak and express our ideas without having confronted them to reality or consequences they may have. We just speak to be listened and fill emptiness, not to say something where we could show us to the others. And still we wish and dream a society of pure truth.

How would this society be? In constant war among us? Filled with long silences? It would disappear and return to the actual state. The reality is that this society may exist and not only survive, but develop us faster, there are only two "small" drawbacks to it or even only one: WE have to change. WE have to learn to work together, to cooperate. WE have to learn to be positive in all, in our views and common behavior. WE have to learn to show and feel interest for the others, and this we can get only with two elements: education as members of a group called humanity and personal opening towards the others, even if it hurts at the beginning. It is in our hands. As long as social lies are accepted our society will be a lie and we also, not only what we say, what we are. Up to us.

There was a long discussion after, some said that the truth kills more than any weapon, some opposed that the truth liberates of social slavery. Up to each of us to work in benefit of a better society ... as each of us understands it.

¿Hacia una sociedad autista?

autismo:

      1. Repliegue patológico de la personalidad sobre sí misma. 

2. Med. Síndrome infantil caracterizado por la incapacidad congénita de establecer contacto verbal y afectivo con las personas y por la necesidad de mantener absolutamente estable su entorno. 

3. Med. En psiquiatría, síntoma esquizofrénico que consiste en referir a la propia persona todo cuanto acontece a su alrededor.

No siempre las reuniones del círculo tienen un tema predeterminado. Es la norma pero hay excepciones, como cuando encontramos en los libros una página en blanco con la leyenda..."esta página está intencionalmente en blanco". Las reuniones también tienen su "página en blanco" para que los miembros puedan expresarse libremente sobre temas que no se han tratado o se han expuesto de modo diferente o bien se generen nuevas inquietudes con las que provocar una sana discusión más adelante. La última reunión de tema libre o "en blanco" quedó marcada por un comentario inicial de Fernando que había llegado en metro. Se mostró alarmado no ya por la falta de civismo o de valores sociales que se puede observar cada día en muchos lugares, sino por la total incapacidad de comunicación observada incluso en parejas o grupos de amigos.  

Como dijo Fernando, no se trata de que los jóvenes sean pasotas o mal educados, es que no hablan entre ellos. Ni las parejas se miran, se cogen o hablan. Cada uno va a lo suyo y la comunicación es monosilábica con alguna frase intercalada de 4 palabras a lo sumo. Se habla de falta de valores y de escasa o nula educación, cierto, pero el resultado ayudado por el nivel tecnológico actual es que la sociedad cambia y tendemos hacia una sociedad totalmente autista y robotizada. En 1984 y en Un mundo feliz la gente hablaba y se comunicaba, Se quedaron cortos Orwell y Huxley al no prever el efecto tecnología sobre la sociedad. No es que la sociedad sea ahora individualista o desconsiderada, es que se vuelve autista completamente.

La imagen de los jóvenes reunidos y todos mirando el móvil. Todos aislados del resto aunque los tengan a un palmo. Se hablan por mensajes, se comenta sin mirarse y con la vista en el móvil. En casa se usa intensamente el pc o la tableta en la que se sumergen en un juego con oponentes anónimos porque no importa con quién se habla. El lazo de unión es el deseo de ganar, no el de cooperar o el de comunicarse. 

Lo importante es el "shhhh" silencio que me desconcentras de mi mundo interior. Se acude al exterior cuando no queda más remedio y cuando hay que evaluar algo o compartirlo; primero está el YO, el porque yo lo valgo, yo soy, ...yo.... yo ... ¿Y las cenas de parejas en el restaurante por no hablar ya del metro?  Se hablan, telefonean, mandan mensajes a .. porque  X dice que... ; se comenta el mensaje y se reenvía para que lo vea el otro que está sentado enfrente.

Si os parece que es una exageración veamos unas características de lo que pasa en general:

.- El lenguaje se ha vuelto limitado y se habla menos. 

.- Se repiten las cosas, se retuitean, se reenvían se hacen propias, de otro          modo, pero no deja de ser ecolalia. 

.- Hay una obsesión por los objetos, que se llevan a cualquier sitio, desde el        móvil (fundamentalmente) hasta la música. 

.- La gente no se mira a los ojos, se socializa poco y básicamente a través          de la informática, incluso las reuniones de grupo acaban con gente                  aislada  con su música y su teléfono inteligente. 

.- Para todo se busca un alias, un avatar, como si el nombre no existiera. 

.- Hay un desinterés manifiesto por lo que pasa en la sociedad, en el           

    entorno o en lo que requiera implicación. 

.- Conductas agresivas sin razón aparente. 

.- La gente está absorta en su mundo y no se interesa por los demás, habla          en tono monótono y se resiste a cualquier cambio pero no pregunta.

Podríamos seguir con la lista y además justificar cada uno de estos patrones de comportamiento; pero la verdad es que todas estas características son propias del autismo.

Si la sociedad occidental sigue por este camino el paso siguiente no es la robotización y la uniformidad (ésto ya lo ha conseguido la moda, hoy más que antes todos y todas siguen un patrón muy marcado) sino la desaparición del concepto de unión y comunidad. Bastaría que un grupo con valores diferentes o simplemente menos desarrollado realizara un ataque contra centros informáticos neurálgicos (¿qué pasaría si desaparecieran todos los centros de almacenamiento de Google? por ejemplo) para descalabrar totalmente la sociedad occidental actual o al menos dañarla de modo irreversible. 

Si no se actúa urgentemente contra el aislamiento y se fuerza la unión presencial nuestra sociedad acabará no por hedonismo, sino por exceso de tecnología mal aplicada, en manos de otras culturas o por suicidio lento; pero en cualquier caso terminará pronto.

La reunión en blanco pintó un futuro muy negro, como el chocolate del postre que nos endulzó la reunión. Pero tiene razón Fernando hay peligros que no tenemos en cuenta y deberíamos reconocerlos y preverlos.