domingo, 2 de mayo de 2021

COVID -19

 





 Je suis debout au bord de la plage.
Un voilier passe dans la brise du matin,
et part vers l'océan.
Il est la beauté, il est la vie.
Je le regarde jusqu'à ce qu'il disparaisse à l'horizon.
Quelqu'un à mon côté dit : « il est parti !»
Parti vers où ?
Parti de mon regard, c'est tout !
Son mât est toujours aussi haut,
sa coque a toujours la force de porter
sa charge humaine.
Sa disparition totale de ma vue est en moi,
pas en lui.
Et juste au moment où quelqu'un prés de moi
dit : «il est parti !»
il en est d'autres qui le voyant poindre à l'horizon
et venir vers eux s'exclament avec joie :
«Le voilà !»

C'est ça la mort !
Il n'y a pas de morts.
Il y a des vivants sur les deux rives.
--- William Blake


Al final del camí em diran: ‘Has viscut? Has estimat?’ I jo sense dir res, obriré el cor ple de noms
--- Pere Casaldáliga



Hola Antònia,

Fes-me lloc. Recordes? És el que t’he dit sempre quan has anat a dormir abans que jo. 60 anys llargs que, en realitat han passat com un sospir quan miro enrere. Ja no hi creu ningú en un matrimoni llarg que vol superar junt tots els problemes  que poden esdevenir en el curs de la vida. Una vida que hem imaginat junts, que hem desenvolupat junts, en la que hem criat els nostres fills el millor que hem pogut. No existia internet quan els vàrem tenir i no donaven manuals per ser bons pares. Teníem prou amb l’amor i les ganes, l’après i el que volíem per ells. Temps durs alguns, però sempre amb il·lusió i força.

Mai hem volgut ser una càrrega per ells i ràpidament vam decidir anar a la residència del nostre poble quan ja l’edat ens va deixar marcats pels molts esforços fets i la manca de temps pel descans. Que ells facin la seva vida, no volem que estiguin pendents de nosaltres i a casa seva serem una molèstia! Ho dèiem i ho sentíem així. Ho hem complert. Una vegada més d’acord i sempre junts. Junts fins a la mort ens van dir al casament. L’únic compromís que no hem pogut complir en tota la vida.

Un dia et vas posar malalta, tos, febre, cansament, mal de cap i dificultats per respirar. Una pneumònia estranya va dir el metge i et va medicar a l’inici, però aviat es va veure que no servia de res i et va enviar a l’hospital. Un petó  i un “ens veiem  després” com cada nit hem fet abans de dormir i cada mati abans d’anar a treballar.  Sols que ... aquesta vegada, aquesta vegada no ha estat com sempre. Quan vam arribar amb els fills a l’hospital no ens van deixar veure’t. Primer eres en observació, després a la UCI i no es podia veure al malalt “ordres del metge”.  20 dies de “ordres del metge”, 22 dies d’explicacions confuses, es parlava d’un virus vingut de la Xina... Si tu i jo mai hem anat més enllà de França i no ‘t’agraden el restaurants xinesos, com podies tenir un virus xinès? 23 dies de nervis i soledat. De patiment pel desconegut, per no saber més del que es deia al carrer i de veure com cada vegada la UCI tenia més gent.

Als 24 dies ens van dir que havies mort. Que ho sentien molt. Que no era convenient fer un enterrament amb gent, que no tenien lloc a la UCI, que no ens podíem acomiadar de tu ni veure’t perquè la malaltia era molt contagiosa. Van ser moments durs, molt durs, els més durs de la meva vida. Així creia jo en aquells moments. Anava errat, molt. Només ho he sabut ara. Ha passat un any. Un any llarg sense tu. Fes-me lloc, Antònia.

O, potser he de dir Antònia “pacient 583, covid-19, dona, 84 anys” com posa el teu expedient de l’hospital, qu’ara he vist després de reclamar que ens tornessin el que vas portar a l’hospital i es va extraviar, quan el vas deixar per la porta petita i amagada de la morgue, del dipòsit de cadàvers. Algú es va equivocar i va deixar l’informe mèdic amb la bossa que no van cremar amb les teves pertinences i que quasi miraculosament ha aparegut després de tant temps de haver-ho reclamat. Ningú no ho esperava ja.

Estimada meva, vas néixer amb un nom i vas morir amb un numero. Vas entrar a l’hospital sent una persona i vas sortir sent només un cos amb una etiqueta numerada. Vas entrar com ésser humà i vas sortir d’amagat com a estadística: pacient 583, covid-19, dona, 84 anys.

Hem plorat molt aquest any, hem pensat molt en tu i en el respirador que et van posar per ajudar-te a viure... els tres dies que te’l van deixar tenir. Ara sabem que vas morir per ser gran, no per que no et poguessis curar. Algú va decidir que la teva vida no valia tant com un altre. Algú va decidir sense saber res de tu, ni de mi, ni del fills, ni de si la teva manca ens trencaria, que no tenies dret a la vida. 84 anys. Algú va decidir que un altre pacient 20 anys mes jove tenia més dret a la vida que tu. Sense preguntar-se res, sense saber si el rescatat a la vida superaria la mateixa malaltia amb el teu respirador o no. No va ser el cas. Però no et van tornar el respirador, ja estaves catalogada com a vella, cas perdut. Pal·liatius, una mica de morfina i a esperar que el llit quedés buit.

Quina societat és aquesta que no cuida als grans i no dóna l’oportunitat a la família d’acollir al malalt i ni tant sols acomiadar-se? On queda allò de “no ets Déu per decidir sobre la vida dels demés”, allò de “una vida val tant com la d’un altre”, allò de “tots tenim dret  a una mort digne”, allò de poder donar la mà al moribund o donar-li suport encara que sigui a través d’un vidre?

Et van convertir en un número, en una peça d’estadística, en un moble vell que és pot llençar. He volgut creure durant tot aquest temps que havies mort en pau. Ara sé que no vas marxar tu, que et van donar una empenta per haver comès un delicte imperdonable: tenir 84 anys.

No vull ser part d’una societat deshumanitzada, no és la societat que volíem quan educàvem als nostres fills. Les màquines no tenen sentiments, les persones si.

Un any massa llarg. Fes-me lloc, vinc a donar-te de nou el teu nom i treure’t l’etiqueta de "pacient 583, covid-19, dona, 84 anys."

Fes-me lloc Antònia, ja vinc.


4 comentarios:

  1. Invita a la reflexión
    Un tema polémico.... Medicina de guerra en tiempos de pandemia... Decidir quién debe morir o vivir.... Pero no por ser una persona mayor se la llora menos
    No me vale el "tuvo una vida muy larga" como justificando que ya le tocaba
    Grácias por el excelente post albardan

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Decidir quien tiene derecho o no a ver a su familia en el momento de la muerte...
      Siempre se muere solo, pero en medio de la nada es abandono.
      Gracias por el comentario, anónimo.
      :))

      Eliminar
  2. Siento como haberles fallado a quiénes debíamos tanto... Esperábamos salir de esta siendo mejores personas... Esperábamos

    ResponderEliminar
  3. Hemos cargado sobre los médicos la culpa de decidir quién vive y quién muere: pero es nuestra responsabilidad haber permitido durante tantos años que el neoliberalismo campe a sus anchas, reduciendo a las personas a meros números. Hemos visto los efectos: un drama social y humano. Pongamos ahora el foco en las causas:salvajes recortes sociales y sanitarios.Ojalá volvamos la vista atrás, para poder ver con claridad, y así tomar la determinación de seguir luchando por el futuro de la Humanidad.

    ResponderEliminar