Si es normal no es nuevo, si es nuevo no es normal.
-- (Ibrahim S. Lerak, Cuaderno de notas)
Una novedad se aclimata pronto en nuestras costumbres cuando nos libera de un deber.
-- (G.M. Valtour)
Ningún pueblo puede retardar el instante en que está decretada su ruina.
-- (Corán XV:5)
Tot va començar
amb el que es va denominar la pandèmia de la Covid. Va ser l’inici de l’anomenada
“nova normalitat”. Una expressió que va sorprendre a molts però que no era nova
i sí era ja d’us normal feia molt temps.
A Espanya es va fer servir, i de
fet inventar, al 1977 parlant de la nova situació democràtica: (“Ha habido momentos difíciles pero lo
importante es la nueva normalidad democrática a la que hay que irse acostumbrando”
- Federico Mayor Zaragoza, El País
1977). Més tard altres països van utilitzar la mateixa expressió que els
americans van copiar en el 2008 amb la crisi financera per descriure les noves
condicions socials i laborals. Des de llavors molts altres països, i sempre
s’utilitzà per donar a entendre que el que abans era anòmal va passar a ser
comú.
No va ser una
casualitat que es tornés a fer servir aquesta expressió donat el seu caràcter
esperançador. La paraula té molta força, tanta que és capaç de canviar la
percepció de la realitat. Ja no es parlava d'un vell, era una persona activa en
la 3ª edat; no patíem una crisi ni ens aturàvem, es vivia una desacceleració o
bé passàvem per una etapa de creixement econòmic negatiu; clar que tampoc teníem
imputats judicials, només eren persones investigades; ni tampoc s’acomiadava a la gent, es feien reestructuracions (oficialment ajustaments
estructurals) per ser molt més
competitius; Recordo que ni la princesa se separà: només estava en un moment de
"cese temporal de la convivència". Què dir de la inflació? Que no
existeix, és, encara avui, únicament un reordenament dels preus dins de
l'entorn polític i socio-econòmic del món. De la mateixa manera la nova
normalitat era un eufemisme per calmar a la gent. Dir que ja res serà normal
aboca a la rebel·lió perquè tots volem el que teníem, la part coneguda i segura
de la vida, per bona o dolenta que fora. Nova normalitat era un dir que encara
serà com abans, però amb certes diferències (i la gent les estimava petites).
Deixar la norma
antiga per entrar en una nova, provocà una gran inquietud donat que ningú sabia
si lo nou seria millor o pitjor. Uns parlaven de revolució, uns d’ocasió per
canviar el mon, altres temien per les feines i la pobresa. Canviaria la manera
de viure? Era la pregunta del moment.
Ningú sabia com es construeix, com es defineix una nova normalitat. Qui
sí estava disposat a dir la seva eren els populismes demagògics y els
autoritarismes. La crida al sacrifici en benefici de la seguretat dins d’una societat amb por era un
esquer per als milions d’aturats i previsibles acomiadats (tots temporals però
sense horitzó d’una data de reincorporació) que sentien desesperança. Crear
nous acords per possibilitar un nou futur per molts era construir de nou una
base. Tots creien que després de la crisi econòmica i social si no hi havia un
acord per anar tots a una... el món conegut estava abocat al desastre. Pocs van
aturar-se a pensar que una nova normalitat real no es construeix en un dia, ni
a distància i més si es vol garantir el progrés, el benestar, la convivència,
la tolerància i el respecte per els drets de tots. La gent no volia una nova
normalitat, volia la d’abans, la que no funcionava, però era coneguda. Era tan
fàcil parlar de seguretat, estabilitat i treball que les propostes del govern
de garantir una renda bàsica per a tots era com el manà del cel. Pocs es
preguntaren a costa de què es podia pagar un endeutament tan important. Es van
fer petits sacrificis com reduir la pensió als jubilats. Tothom va cridar i
protestar.. amb la boca petita. Jubilats eren 9,8 M habitants, majors de 65
anys només el 19,4% del total de la població (47,5 M habitants) en front del 66% comprès entre 16 i 64 anys,
els receptors de rendes bàsiques si no treballaven. Tots comptaven amb
l’economia submergida i la picaresca. Sí, va ser molt dur però es van donar
diners a noves i antigues empreses per refer-se i això tenia un pes social molt
important. L’horitzó de tornar encara que fos en 5-6 anys a la situació d’abans
era molt potent i es ventava molt per els partits populistes. Qui no ho volia
era un antipatriota. Els diaris van ajudar molt a fer acceptar la situació de
més control i menys llibertat. La salut, la pau social eren objectius clau i la
por esdevinguda per els rebrots que es van produir (i varen ser ben orquestrats
per obligar a mesures de seguiment telemàtic personal) era el fil del que
penjava l’espasa de Damocles.
La història
esdevingué important: van sortir totes les pandèmies anteriors i es varen
analitzar al detall. Des de les romanes fins a les mes modernes del 1918, 1957,
2001, 2009. Qui no recordava que Newton va poder fer la seva teories de
gravitació i òptica al 1666 a casa de sa mara tancat en quarantena? Cada 10 o
15 anys també hi ha crisis econòmiques causades per l’acció social amb
intervencions massives dels governs. La pandèmia de la Covid no era una
excepció o si, doncs en aquest cas tots el governs del mon van abocar diners
pràcticament sense fre. Els països es van endeutar, alguns més del que podien
pagar i van voler que fossin els altres qui paguessin el deute emparant-se en
que era una pandèmia mundial. Entre ells Espanya. No es va aconseguir i el
préstec de diners va suposar endurir més les condicions de vida. Rebaixa de
pensions, més control de despeses, menys inversió publica excepte en el tema
sanitari (la nova orientació al mon: si no pots viure de que serveixen els
diners?) La mal anomenada distància social es va mantenir i, desprès dels
rebrots de la Covid, va passar a ser una característica incorporada al protocol
social. Cert que va costar 2000 joves morts després de una macro festa en un
parell de ciutats, però va ser el revulsiu per recordar que no hi ha enemic
petit i que no veure’l no es sinònim de que no existeixi.
Molts creien
que tot serviria per unir la gent. Va servir. Va unir més als grups que
pensaven igual, però no transversalment a la població. Al contrari, cada vegada
més es veien les diferències d’interessos entre qui tenia (diners, empenta,
responsabilitat ...) i qui no tenia res. La unió inicial en favor del sanitaris
i gent que es va sacrificar es va trencar ràpidament acabada la urgència. Els
polítics van fer servir l’ocasió en benefici propi, els defensors d’invertir en
ciència també i els escèptics van parlar de teories conspiratòries... que els
partits polítics van fer servir; uns per criminalitzar als immigrants, altres
per incrementar el control i el autoritarisme i uns tercers per criticar-ho tot
i cridar a la revolta social.
La societat
canvià molt, però no de cop. 2020 va ser l'any de patir, de la inversió de l’estat
per mirar de restablir las cadenes de subministrament, d’incitar al consum amb
la intenció declarada de tornar el més ràpidament a la situació anterior de la
pandèmia. La economia es deia es refarà lentament però el consum de producte
local anava a donar l’impuls necessari per un ràpid creixement i escurçar el
pagament del deute. Si els preus pujaven... sempre millor un 5% de inflació que
de atur.
2021 va ser
l’any de adaptar-se a una manca de llibertat causada per la dicotomia seguretat
o llibertat. La gran majoria escullí una llibertat "provisionalment"
minvada en front de una manca de seguretat. Com que es preveien (i van haver)
molt rebrots --no som una societat
educada, responsable i considerada-- i els partits populistes (de dretes i
esquerres i nacionalistes i oportunistes) van fer molt soroll, no va ser
difícil. S'acceptà que la "nova normalitat" hagués de pagar encara
per la pandèmia que va assolir a tot el món (oblidant que altres països havien
actuat diferentment i no únicament varen sortir abans i millor, sinó que amb un
menor endeutament). Però en el darrera
fons els canvis no eren només polítics i socials. Eren d’orientació econòmica
també i no poc importants per molt subtils que fossin.
El món d’abans
de la pandèmia (que es volia salvar amb l’aportació de diners per tot, inclosa
una renda bàsica perquè ningú no tingués problemes –i no votés a un altre
partit-) perdia poder i domini. El mon digital lliurava una batalla muda i la
va guanyar. Els grans conglomerats digitals asiàtics, americans i de l’Índia
pujaven: el mon no europeu de les aplicacions multiplicà per dos el seu volum
en dos anys. El confinament va
multiplicar per 10 l’ús de tecnologia digital mentre que cotxes, avions,
cinema, teatre, concerts perdien partidaris ràpidament. La generació Z (entre
16 i 23 anys) i els milenials (24 a 37 anys) vivien ja en un entorn digital. No
tenien cap necessitat de antigues estructures. Les estadístiques mostraven sense
cap dubte que Netflix, Nintendo i similars eren plataformes més usades que la
TV. Tot el que es va oferir durant la campanya mundial del “queda’t a casa” era
digital i va acaba de donar l’empenta necessària per desenganxar-se del mon de
la oficina presencial i d’altres
seleccions pels temps d’oci. Inclús la generació X (38 -54 anys) va incrementar
un 35% l’ús dels portals informàtics. El valor en borsa dels medis digitals es
va reduir un 80% en 5 anys. El model va canviar i el valor era, de sobte, en
mans dels americans i dels asiàtics. Noms com Coca Cola, Pepsi, McDonalds, Reebok,
Mercedes, Marriot, Hilton, Sony, Levis, Dior... van patir i perdre la seva
importància social. El consum es va traslladar al mon digital:Amazon,Apple,
Samsung, Netflix, Nintendo, Google...La modernitat era digital o en el pitjor
dels casos hibrida. El món ja patia un canvi abans de la pandèmia. La Covid el
va accelerar.
En el 2022, a mesura que es van poder generar llocs de treball la política va "donar peixet" als ciutadans parlant
del gran canvi de la societat que beneficiava tant al ciutadà que finalment té
temps per la família (atur molt elevat i si tenia treball era és des de casa en
un gran % dins dels canvis en les empreses que ja varen veure com rebaixar
cost), pot passejar per la ciutat (es van eliminar molts carrils per cotxes i
el transport urbà continuà igual que sempre),
i els temes del "panem et circenses" van adquirir més
importància. Amb tots més aïllats de manera genèrica les xarxes socials guanyaren encara mes importància, i es van
multiplicar les específiques; no va costar gaire dividir a la societat. Tampoc
va ser difícil moure els interessos de la societat envers el (entre tant
oblidat) canvi climàtic, l’impacte de la fam al mon, òbviament la salut i el
“nou oci”. Com que la gent passava més hores que abans al domicili van repuntar
els delictes de violència de gènere, el delictes via internet i les
separacions. La utilització dels meta-data va aconseguir que la gent tingués
més ofertes personalitzades fins al punt que pensar, valorar, planejar,
escollir es va delegar al àngel, una figura informàtica que vetllava per tots
suggerint i actuant en “el nostre benefici personal”. Com que tots som
diferents però no tant, la creació de noves tribus identitàries va ser
“espontània” . Fer soroll mediàtic es va convertir en un esport que es feia
sense tenir que anar en lloc. Es podia fer sol i en grup i calmava l’ego...
encara de que no servis de res.
La tècnica es
va convertir en la reina del consum, tot el que era relacionat amb energia
solar, millora del medi ambient era popular i prenia el 80% del temps de crítica
i comunicació. El govern impulsà tot el que es relacionava amb aquests temes. Motiu
de preocupació planetària. La gent ... bé, la gent tenia que ser conscient de
que millorar el mon té un cost i que si s’ha de patir en benefici del
planeta... doncs cal patir i estar content d’ajudar a les generacions futures.
Clar que els valors socials i humans ja no eren els mateixos, es parlava mol
del mon i poc de la societat; molt del que es el destí de la humanitat, però
vigilant el que fa el veí i denunciar la desviació de la norma.
Els tatuatges
van passar a ser hologràfics i a la vegada alguns eren transmissors i
receptors. Una eina més del àngel que en cuida en tot moment.
El 2023 va ser
l'any del gran triomf de la nova normalitat. La gent ja estava acostumada a una
vida diferent i tenint feina, temps i distracció acceptà una llibertat
controlada (85% a favor) amb obertura gradual en la qual la tècnica jugava un
paper molt important. El 34% del treball el feien robots, la jornada laboral es
va reduir i es va permetre complementar l’atur amb feines “esporàdiques”. El
resultat combinat va ser que a casa van entrar els espais de realitat virtual
de gran dimensió (des de pantalles de 200 polsades fins a habitacions senceres
on es podia veure les piràmides des de dintre amb tots els detalls) i que
l’àngel feia d’àngel de companyia en tot els aspectes. Ho gestionava tot només
donant l’ordre i moltes vegades sense tenir que fer-ho. Els sensorsdonaven
tanta informació que per la IA no era cap problema avançar-se al pensament
humà. Al costat de tot això què importava una mica més de control de moviment i
d’expressió en tot moment? La qualitat de vida es convertí en qualitat d’oci i
la divisió social no era deguda a qui viatjava més o tenia un avió, sino qui
tenia la tècnica més avançada.
Els anys
següents van continuar amb aquesta tendència. Va canviar el món per mantenir en
el possible la situació d’abans de la pandèmia. Els governs van ser cada vegada
mes nacionalistes i en certa manera mes autàrquics, al menys en temes sensibles
com poden ser sanitat, control ecològic i energia verda. Per contra, la
cooperació internacional per tenir ciutats intel·ligents, entorns
autoregulables, tècniques de seguiment, controls de moviment de persones (amb
l’excusa del terrorisme), informació global unificada van augmentar molt. La
creació de nous espais de seguretat va implicar una separació de fronteres i
encara que es parlava de retornar al concepte de Unió Europea com abans,
aquesta era mes de mercats que de persones. Amb el temps ara 12 anys mes tard
veiem que la societat pre-Covid era caduca i que no tenia futur. Ara tenim
menys llibertat, si, però gaudim de la vida.
Som millors?
Depèn del que entenem per millors. Som més resilients i tenim més força mental.
La gent és mes a casa i gaudeix de la família i del treball a distancia una
bona part dels dies. Com a societat ... tot va millor degut a la crisi o potser
no. I encara ha de millorar. Quant temps trigarà encara? No ho sabem, potser
anys o dècades o ...
Ens va fer millors
la esclavitud? Òbviament no. La creació de la URSS no va funcionar, però vàrem
sortir de la gran depressió i de dues guerres mundials. El progres de la
humanitat pren el seu temps, a vegades
tant que no som capaços de veure’l en un
parell de generacions o més. No podem dir en aquest moments si hem escollit el
bon camí o el de la destrucció de l’Homo Sapiens en benefici del Homo Tardus.
.....
.....
Al 2032 ens
explicaran tot això si no som capaços de veure que la nova normalitat és només
un eufemisme de total pèrdua de benestar, llibertat i cooperació; que cal una
acció conjunta integradora però que encara ens manca un ideari clar i un líder.
Sense ideari previ no hi ha alternativa. El líder pot venir més tard; sense
acció conjunta a més a més de la individual i un ideari definit, 2032 serà
l’època del Homo Tardus de camí a esdevenir Homo Servus.
